Lluís Bertomeu | Més societat valenciana per al segle XXI
Més societat valenciana per al segle XXI
Hem començat este Nou d’Octubre, no només renovant les nostres justes reivindicacions a l’àmbit polític i al carrer -cada vegada amb més fam i més ganes-sinó també amb aportacions reflexives a la premsa com la que ens fan Manuel Alcaraz i Joan Romero a l’article-manifest “Un nuevo relato de la identitat valenciana”. Els anàlisis i reflexions, en una societat sana i plural, reclamen, de tornada, diferents punts de vista i respostes; Gustau Muñoz ha replicat amb la seua a l’article “Contra la equidistància”: un pas enrere i més a l’esquerra. Tot va be mentre no ens deixem estancar en el pensament únic i demostrem la nostra vitalitat com a col·lectivitat.
Demòcrates Valencians se sent legitimada per a respondre i sobretot per a oferir alternatives que obrin el ventall i enriqueixen les possibilitats, no pel nostre tamany (indubtablement encara molt menut, embrionari), però sense dubte sí per la nostra vocació d’aglutinar el més prompte possible un tipus de valencianisme absolutament diferent, molt útil, pragmàtic i transversal, de bases marcadament noves.
Entenem així que, molt en el seu paper, Alcaraz i Romero, reclamen en el manifest refundar el subjecte de la Comunitat Valenciana amb els seus conceptes progressistes: laïcitat central, un autonomisme exempt de conjectures històriques, una integració com a Poble basada en la justícia social, interclassista, de conservació de l’Estat social i el marc legal com a raó de ser de l’autogovern, teixint el territori, a on la normalització lingüística “siga liderada per l’esquerra” diu textualment, col·locant a la identitat valenciana com el resultat de les necessitats i preferències dels seus habitants i subordinant la capacitat de negociació amb l’Estat a aconseguir i generalitzar els criteris de justícia distributiva i igualtat entre tots els espanyols.
Com que açò no deu ser un enfrontament polític, entre parts, un mesurar qui guanya entre les diferents raons, cal dir que, per suposat, estem d’acord amb la base i el discurs d’una part de les reflexions llançades, per exemple d’acord en què hi ha que renovar el relat valencià, en què hem de mirar al futur, deixar d’aïllar-nos o disseccionar el que som, i en que hem de construir majorment sobre projectes. També d’acord, està claríssim, en que hem de canviar la situació financera extractiva a que ens sotmet el poder central per a afavorir els seus propis interessos.
Ara bé, la reflexió aportada per Alcaraz i Romero es fa per a l’esquerra, no per a la construcció del conjunt de la societat valenciana… i a més, en eixe sentit, insistix en el model actual: l’autonomia és concedida, i a més concedida per a prestar servicis públics. Fins i tot quan tracta de la reclamació econòmica i financera que ens pertoca en justícia diuen que és “principalment” per a fer front a les polítiques d’inclusió, dependència, capital social i entramat administratiu. El dimoni està en el detall de les paraules: en eixe “principalment”, perque no volem de cap manera renunciar a l’assistència al que ho necessita, ni als servicis socials que fan falta, però no és eixe el motiu essencial ni bàsic de la nostra autonomia.
Volem educació de qualitat i el valuós sistema de sanitat pública que tenim, però per ad això no és indispensable realment l’autonomia. Està molt bé com està, val, però no és indispensable. Este sistema autonòmic en que vivim en té virtuts i en té defectes molt grans: s’han construït les autonomies, unes considerables administracions, actors polítics territorials, estatuts, institucions -ja no rescatant en justícia allò que històricament vam ser-, sinó per a seguir conreant uns servicis educatius, sanitaris, socials i burocràtics que se’ns mengen, precisament, la capacitat de fer polítiques autònomes, de triar camins propis, de manejar el nostre futur.
Tenim, per tant, visions molt diferents del que hem de fer com a autonomia i amb l’autonomia, però també com a societat i amb la societat. Va dir el President Puig este Nou d’Octubre que hi ha Comunitats insolidàries que fan dumping baixant impostos: terrible. Allò injust és que les Comunitats no pugem recaptar els nostres impostos, fer-nos i pagar-nos les nostres despeses i previsions i baixar els impostos a la nostra gent, als que cobrem i administrem, això sí és terrible.
No tenim una autonomia per a poder tindre una administració creixent, eixa administració més gran ho serà només en el punt i moment en que siga necessari, tenim autonomia per a poder regir-nos, decidir i competir, per a que la societat valenciana prospere i creixca. Per tant és el futur de la societat valenciana, el seu dinamisme, capacitat i la seua millora els que han de créixer i no el seu subsidi, la seua càrrega fiscal, el seu entramat públic. Necessitem poder competir amb els demés territoris, sí competir entre Comunitats, perquè nosaltres hem de ser més actius, millor gestionats, baixar despeses, millorar respecte dels altres, ser més atractius a la inversió, al creixement, l’emprenedurisme, l’agilitat, la capacitat d’innovar no per via pública, sinó via la mateixa societat… una cosa que mai no ha fet el PSOE, ni el PP, ni l’esquerra que castiga, ni la dreta que hem patit. Una cosa que mai ens ha donat Madrid, madrastra que repartix i ens deixa carregar a soles els indispensables hospitals, autopistes de peatge, escoles, servicis socials, etc., mentre ens diu: ahí tenéis vuestra autonomía!.
Fem una aposta: més autonomia amb capacitat de competir, de decidir model propi, d’establir pressió fiscal, de buscar les nostres singulars vies de creixement, més competició entre territoris, més demostració de qui administra i gestiona millor els seus guanys, més capacitat valenciana d’invertir en allò que ens pot fer competitius als valencians. Més capacitat de fer un territori modern i dinàmic donant veu a la societat, empoderant a la societat i fent del sector públic un servidor, fent dels polítics una eina que ordene i faça adequada transmissió de les solucions i pretensions de la societat valenciana. Més cas a allò que borbolla en universitats, laboratoris, empreses, congressos, experts, sectors productius, socials i tècnics, obligant a atendre, a donar caixer a les seues propostes i respostes als nostres reptes. Menys consignes de partit i més societat valenciana. Més fórmules reals de gestió i participació civil, més mirar què ens pot projectar al món i menys comprar el recolzament dels votants.
Apostem per servicis públics de qualitat sense por, ni desviaments ideològics, ni dimensions administratives que es retroalimenten, tenim excés de burocràcia, patim uns procediments administratius anquilosats, som inoperants, busquem no la resposta i la solidaritat sinó l’igualitarisme. L’han buscada i alimentada tots i cada un dels governs d’esquerres i dretes. Hem de fer una Comunitat Valenciana capaç de revertir l’enorme percentatge de riquesa i protagonisme perdut en les darreres dècades. Hem de poder arrabassar-li a Madrid, a Barcelona, les seus de bancs, multinacionals, fons d’inversió, projectes i protagonismes, i ho ha de fer una societat valenciana més lliure, molt, molt protagonista i realment capaç de competir plenament amb les demés.
*Lluís Bertomeu, Demòcrates Valencians