Roger Mira | El sector exterior valencià: algunes consideracions
Ha publicat l’IVACE estos dies unes dades interessants pel que respecta a les exportacions dels diversos sectors productius valencians i que indiquen que el passat mes de setembre el total de les exportacions valencianes varen créixer un 9.3 % comparativament al mateix mes de l’any anterior.
Dades certament esperançadores i positives que han aprofitat interessadament alguns periodistes per associar-les ràpidament a la gestió del Consell, és a dir, per a mirar d’explicar-nos que l’estabilitat del govern valencià i la gestió dinamitzadora de la Conselleria d’Economia del Bé Comú han fet de palanca per a que les nostres exportacions comencen definitivament a repuntar després d’anys de crisi generalitzada i de governs populars. Òbvia, però, el mateix informe algunes veritats de les que no es fa ressò cap mitjà i que haurien d’ ajudar a la prudència i a la reflexió: el conjunt de les exportacions valencianes a final de setembre creix solament un 2,5% front a la mitjana del 9.5% que ho fa a la resta de l’Estat, és a dir, estem creixent a l’exterior al voltant d’una quarta part que ho fa la mitjana d’Espanya.
Si fa no fa, un indicador més, que sumat als percentatges encara insuportables d’atur (especialment de l’atur juvenil) o els nivells de renda per càpita dels valencians, ens haurien de fer a tots, polítics i mitjans, a ser una miqueta més prudents. I tot això sense considerar el pes relatiu de la Ford i tot el clúster de l’automòbil , que suposen una quarta part de totes les nostres exportacions, i que puja un 3.7% en l’apartat de cotxes, però que pateix una baixada considerable del 27% en l’apartat específic de motors i components.
És cert que hi ha certa estabilitat i que des d’una Conselleria, que lamentablement ja no compta amb ferramentes especifiques per dinamitzar les exportacions com fou l’IVEX en els anys d’abundància, està treballant-se amb bona voluntat; però també és innegable, i açò és algo fonamental i que a hores d’ara no hem pogut llegir en cap mitjà, que si el sector exterior valencià comença en línies generals a repuntar, és deu majoritàriament a l’immens esforç inversor de l’empresariat en tecnologia i equipament durant estos anys de crisi per tal de fer les seues empreses més productives i més competitives.
Un parell d’exemples ben paradigmàtics d’esta situació, han sigut els sectors de la ceràmica i del tèxtil, que han vist la darrera dècada tancaments d’empreses emblemàtiques –fins i tot algunes de centenàries– com també diversos processos de fusions, re-organitzacions o absorcions; i la nova aparició, en alguns consells d’administració d’empreses tradicionalment familiars, d’alguns grups de capital-risc provinents de l’estranger.
Dos sectors que han patit de valent durant massa exercicis -el ceràmic per l’esclafit de la bambolla del taulell el 2007 a l’Estat i també a alguns mercats europeus; i el tèxtil afectat per la pròpia conjuntura econòmica general i per una deslocalització elevada de la producció- i que han estat exemple en tot moment de l’esforç inversor de l’empresariat valencià durant els anys durs de la crisi, que han incidit en la incorporació la darrera dècada de tecnologies que els fan més competitius, els obrin més i més portes a l’exterior; i que finalment ara observen com comencen a recollir els fruits a anys d’inversió i re-orientació del negoci.
El mateix passa amb el sector químic que també creix considerablement fruit d’anys de moltes inversions en investigació i en tecnologia, i que ja paga els millors salaris del nostre teixit industrial. I és que en un context de lenta recuperació econòmica com l’actual, la funció de polítics i governants (a banda de legislar en matèries mediambientals, de seguretat laboral o de drets de les empreses i els treballadors) ha de ser més prompte la de facilitar que hi hagen vehicles per accedir al finançament, cas dels sortosament recuperats IVF i SGR valencians, treballadors entre d’altres; però també, i molt important, fer una tasca d’acompanyament a nivell comercial i que pose les mínimes traves possibles.
Dissortadament hi ha qui ha preferit que açò darrer no vaja del tot compassat i hem hagut d’observar com fa uns mesos la pròpia formació del Conseller que encapçala Economia es posicionava a Les Corts Valencianes en contra dels acords de lliure comerç amb Estats Units (TTIP) i Canadà (CETA) situant-se en les mateixes posicions proteccionistes de polítics justament tan progressistes en el present com Theresa May o un Donald Trump que no sols ha entrebancat i evitat la implementació final del propi TTIP, sinó que ha desballestat el NAFTA en observar una balança comercial negativa de molts anys amb Mèxic que se li feia insuportable; o els propis Margaret Thatcher i Ronald Reagan en el passat. En este sentit, i després de l’eliminació d’aranzels que en el cas d’alguns dels nostres sectors productius més potents anaven del 15% i el 20% , hi ha dades publicades que ja constaten el creixement de les exportacions valencianes al Canadà.
I farien bé alguns del nostres polítics si deixaren d’entestar-se en fer seguidisme als altaveus de proclames demagògiques i apocalíptiques que diuen que ens arribaran un dia als supermercats valencians productes carregats de verí, que acabarem sotmesos als lobbies centre-europeus, o que fins i tot farem malbé un sector cítric valencià, que fa molt que va començar a deslocalitzar la producció d’alguna manera també per la tendència a la desestacionalització que demandava el mercat nord-americà; i emprengueren el camí del trellat i de l’interés general de la seua societat i del seu teixit econòmic i productiu perquè a la fi (i afortunadament per a tots) la realitat aclaparadora i tossuda acaba per demostrar que el creixement de les exportacions a un mercat on es paga un preu mitjà alt per les nostres manufactures ,suposa una oportunitat més per al creixement de les nostres indústries i supose que un gra d’arena més per ajudar en la generació de llocs de treball de qualitat.
Tot plegat, i per a finalitzar: ni és just, ni és correcte atribuir els increments de les vendes en els mercats internacionals a la presumpta estabilitat d’un Consell del que no sabem ben bé quines propostes té en matèria econòmica i que comença a patir l’amenaça cada dia menys soterrada d’un grup de Podem que no ajudarà –coses de la visibilitat necessària– per a res a l’estabilitat durant el que resta de legislatura. No és seriós. I, malgrat que és habitual que la claca dels qui a cada quatre anys passen per les institucions tracte de vendre a l’opinió pública les virtuts de la gestió dels seus superiors esta sort de notícies i publicacions representen una visió absolutament subjectiva, partidista i interessada que no s’ajusta ben bé la realitat.
Perquè, a pesar que per al conjunt del nostre sector exterior comença a tornar a eixir el sol, els gruix dels mèrits — siguem coherents, siguem objectius i siguem seriosos– i l’inequívoc esforç inversor i tasca de promoció i dinamització dels nostres productes a l’estranger durant tota una dècada de penombra no han estat precisament els de la nostra classe política.