Roger Mira | Juí a una època

Uns anys arrere, quan Camps i Costa declaraven en l’Audiència sobre el famós cas dels vestits, van ser diversos els mitjans que van assenyalar en aquell instant que ens trobàvem davant el judici a tota una època, a una manera de governar. El cas tractava d’una causa que finalment va ser considerada menor i intranscendent per un jurat popular que va declarar no culpables al nostre antic*Molt Honorable i al totpoderós ex–secretari regional del seu mateix partit. El judici, amb un Camps acabat de dimitir, i un Costa encara en l’hemicicle dels Corts i amb certa ascendència en el seu partit, va tindre prou ressò mediàtic però va quedar en res o en quasi res.

El Partit Popular va traure pit i els encausats es van vanar fins a la sacietat de com d’honests eren i com d’injustes estaven sent totes les calúmnies i acusacions falses que des de l’oposició i des de determinats mitjans s’abocaven en aquells dies sobre ells. En eixe moment, i encara sota el mantell protector d’un partit que seguia gaudint d’àmplies majories a València i que, sense llevar-li’ls de damunt, els seguia protegint i defensant interna i externament, tal vegada pensaven que la seua impunitat s’allargaria ad-eternum, i que la història els absoldria per haver posat -no es cansaven de repetir-ho- a la Comunitat Valenciana en el mapa. Però la Gürtel és una altra cosa.
La vista que estos dies hem seguit amb atenció els valencians, sí que suposa l’autèntic judici a tota una època, a una forma de governar quasi despòtica de personatges il·luminats, arrogants i megalòmans que no van tindre objecció a l’hora de malbaratar centenars de milions de diners públics; i que com s’està demostrant van teixir estructures absolutament il·legals amb les quals finançar al seu partit mitjançant la col·laboració d’un nodrit grup d’empresaris.
Una manera de funcionar, que com declarava la setmana passada un empresari que es va negar en el seu moment a ser partícip de l’entramat, era pròpia de la màfia napolitana; i que implicava contractes reals i ficticis, i mossegades d’entre el 3% i el 30% per al Partit Popular. Ingressos milionaris durant anys i anys que ajudaven a consolidar les xarxes clientelars, la implantació i la promoció política d’una organització que acudia sempre amb avantatge davant els seus rivals a qualsevol contesa electoral. El judici d’estes setmanes destapa les vergonyes d’uns fets gravíssims davant els quals el PP valencià i estatal seguix amb prou faenes sense condemnar i posant-se a de perfil, mentre els Costa, Rambla, Pérez, Correa, els diversos empresaris encausats i fins i tot el propi Camps en declaracions als mitjans; es disparen els uns als altres mentre esperen la benevolència dels jutges i intenten salvar el poc honor que els queda.
És el judici a una època, però més que açò és també una pesadíssima llosa per a Bonig i la resta de populars valencians, a la inacció política dels quals se sumisca la incapacitat manifesta per a tornar articular un discurs realista i creïble per al centre-dreta valencià. Encara menys per a tornar a erigir-se en l’imaginari col·lectiu allò que hàbilment van aparentar ser durant molt temps: els millors defensors dels interessos dels valencians. És més que possible que el PP no tocara sòl en 2015 enmig d’una conjuntura tremendament desfavorable (crisi econòmica i social, escàndols de corrupció, aparició de nous forces polítiques, falta de lideratge,…) i que molts dels votants que va perdre pel camí, els haja perdut per sempre.
Molts van optar per l’abstenció i uns altres van donar la seua oportunitat a altres partits. En este moment, i amb el 2019 en l’horitzó, s’obri tot un món d’incertesa i també d’oportunitats. El panorama és ben diferent al de tres anys arrere. Uns van a la baixa, alguns consoliden posicions i uns altres naveguen entre la indeterminació i les tensions internes. Afortunadament l’oferta política per als valencians s’amplia i ja es van obrint nous clars per a cobrir un espai del que durant molts anys, alguns, hem estat orfes. És just ara quan es fa necessària més que mai una proposta realista amb els interessos socials i econòmics d’esta peculiar societat nostra, que es destaque desacomplexadament per un valencianisme integrador i modern, que rebuje el sectarisme i els dogmes de fe; i que manca d’hipoteques amb els partits amb seu a Madrid.
Un projecte del que comencen a participar ciutadans de diverses procedències polítiques, independents i també molts jóvens que mai havien militat en cap organització; i que ha d’ajudar al fet que els valencians recuperem el nostre orgull com a poble i com a col·lectivitat per a deixar definitivament arrere una de les èpoques més fosques de la nostra recent democràcia.