Som Valencianistes
Ha arribat l’hora de fer valencianisme
Demòcrates Valencians és el principi d’un moviment social que vol solucions per als problemes actuals del ciutadà mitjà. Des de la recuperació de la Generalitat (especialment en els últims vint anys), els valencians pensàvem que se defenien els nostres interessos, que se’ns respectava i que érem un poble ric. Quin ha sigut el desengany de vore quilòmetres i quilòmetres d’AVE per la península i no saber quan tindrem el Corredor Mediterrani o el tren Gandia–Dénia. Quina decepció obligar-nos a renunciar al deute històric, consentir el pagar i callar per la solidaridad d’un finançament injust, perdre bancs i caixes i, l’última, aguantar que se’ns arranque el dret civil propi.
Conscients d’estes injustícies (que perjudiquen el nostre benestar i castiguen la nostra prosperitat en època de crisi), hem decidit que ja n’hi ha prou. Per això hem encetat una campanya per a activar consciències. Perquè ja ha arribat l’hora de què els valencians, que senten la seua terra i somnien un futur millor, facen política des de la valencianitat natural. És moment de fer valencianisme.
Quin valencianisme?
Des de Demòcrates, reclamem l’herència fonda de la tradició. Durant el segle XIX, els patricis del valencianisme impulsaren iniciatives per la unitat dels valencians. Aquells hòmens sabien que només la unió fa la força. I va ser el 1902 que Faustí Barberà va reclamar una acció política pròpia en un discurs: De regionalisme i valentinicultura. Fruit d’eixa proclama, en 1914, se produirà l’Acte d’Afirmació Valencianista, que insistia en la unitat d’acció política i cultural. Finalment, quatre anys més tard, acabaria naixent la Unió Valencianista Regional, el primer partit valencià.
El valencianisme començava a caminar. En 1925, va aconseguir que l’Himne de l’Exposició fóra assumit com a propi per les tres capitals provincials. Era el temps de la dictadura, però l’activitat d’uns jóvens inquiets desembocaria en la formació de dos partits més, la Dreta Regional Valenciana i l’Agrupació Valencianista Republicana. Dos partits, dos ideologies, però un acord: el valencianisme.
En 1931 Joaquim Reig (de la Unió Valencianista Regional) impulsa el primer Estatut des de l’Ajuntament de València. I en 1932, el mateix autor publicaria el Concepte doctrinal del valencianisme. Per desgràcia, després dels anys d’efervescència, el franquisme va acabar amb les bases del valencianisme. Com a mostra, el discurs de Martí Domínguez per la riuada (Valencia, la gran silenciada) li costaria el càrrec com a director de las Provincias. Era el 1958.
Al cap de molt poc (en 1962), se produiria el gran trencament dins del valencianisme. Joan Fuster publica Nosaltres els valencians, un llibre que volia potenciar uns moviments sociopolítics d’acostament a Catalunya. A partir d’este moment, el tradicionalisme i el fusterianisme aniran marcant dos tendències que quallaran en dos forces oposades: la UPV (fusteriana d’esquerres) i UV (tradicionalista i conservadora).
Conciliar des del consens
Arribats a este punt, només ens queda aprendre del passat per a millorar el futur. Grans noms han vullgut construir ponts: Hèctor Villalba, Pepa Chesa, Paco Domingo o Francesc Burguera. Però l’únic camí per a què els valencianistes puguem reconciliar-nos i vertebrar el poble valencià és assumir els símbols comuns: els que la tradició vindicava i que el poble ha fet seus. Només així convertirem la valencianitat en valencianisme, la naturalitat en acció.
Per això Demòcrates Valencians, hereus de la tradició i acceptant la responsabilitat històrica que tenim, marquem ben clar la nostra ruta:
- Som valencianistes perquè anem a favor dels valencians i no en contra de ningú.
- Assumim tots els símbols estatutaris, símbols que van difondre els valencianistes tradicionals: la senyera i l’himne.
- Defendrem de qualsevol atac la nostra identitat i el nostre autogovern. La Generalitat i totes les seues institucions, des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fins a la Sindicatura de Comptes, expressen la voluntat democràtica del poble valencià.
I ara cal que deixem de ser egoistes i comencem a ser generosos. Cal que deixem de mirar què ens separa i comencem a entendre què ens unix. Perquè ha arribat l’hora de deixar de pensar d’on venim i pensar en on podem arribar junts. Ha arribat l’hora de fer valencianisme.
Sandre Llopis de Pau
Secretari d’Organització de Demòcrates Valencians